viernes, 25 de marzo de 2011

¡Hola!

Cuando salió al mercado la segunda edición de nuestro libro, Carme y yo pensamos que crear un blog para la abuelita podría ser una buena forma de celebrarlo.


Nos encantaría que participarais y que nos sugeriéseis temas sobre los que hablar.
Yo os invito a que escribáis un pequeño relato (no más de 15 líneas) sobre vuestro abuelo o abuela. Para hacerlo, sólo tenéis que dejarnos aquí vuestro comentario. El lema es:
Gracias por compartirlo con nosostros.

40 comentarios:

  1. Per la Martina i la Claudia que no han conegut al seu avi Jaume, ell si us conegues us explicaria contes dels ocells quan arriban a la primavera, i busquen el material per fer el niu,tambe el perque a la nit amb un cel net veiem com corren les estrellas, i com us estimria! iaiaCarme

    ResponderEliminar
  2. Carme, et demano permís per traduir aquest comentari tan bonic en una entrada al nostre bloc. I et demano si voldries ser padrina d'aquest lloc, seria un honor.
    Una abraçada.

    ResponderEliminar
  3. Ahir,va ser el primer dia que el meu pare no va recordar el meu nom.Crec que serà una carrera molt llarga.
    M'agrada veure el llibre quan estic trist...em dona una mica d'humor i una mirada blanca.

    ResponderEliminar
  4. Moltes gràcies Carme i Misteral...gairebé m'he quedat sense paraules per respondre als vostres comentaris;

    D'una banda, a la Carme, que als seus 81 anys, i sense ajuda, ha trobat la manera de deixar un comentari tan emotiu com aquest.
    D'altra banda, a en Misteral; per qui la paraula "oblidar" adquireix un matís tan especial en aquests moments...

    A tots dos, una forta abraçada. Sort que puc contestar per escrit; En aquests moments se'm ha trencat la veu.

    ResponderEliminar
  5. Misteral, mira que costa, però m'has deixat sense paraules. Té pinta de ser una carrera de fons, ens haurem de posar sabates còmodes, i de preparar-nos una motxila. Ja ho saps, per pujar una muntanya, només hi ha una manera: posar un peu davant de l'altre, i començar a caminar. Una abraçada forta.

    ResponderEliminar
  6. Antes de nada quiero felicitaros mil veces por vuestras iniciativas, ésta entre ellas. Muchas gracias por regalarnos a "la abuela necesita besitos" y por apostar por un mundo lleno de amor hacia los que más lo necesitan.
    En cuanto a la pregunta que lanzáis, tiene mil y una respuestas...

    Abuelo... te quiero porque sólo tú sabes mirarme con ojos de esperanza y amor eterno.
    Porque en tu mirada, más que unos ojos, veo la inmensidad de tu cariño, percibo tus ganas de vivir por siempre a mi lado, tu ilusión porque sea siempre feliz. En tus ojos veo mi reflejo, pequeñito, y me haces sentir niña una y otra vez.
    Te quiero porque mis recuerdos contigo son los más bellos que vienen a mi memoria. Porque a pesar de tu edad, seguirás siendo el héroe de mi cuento... Y porque nadie se lo merece más que tú.
    Abuelo, aunque el tiempo pase y te arrancarte la vida, yo, te seguiré queriendo.

    Biquiños

    ResponderEliminar
  7. Recordo un d'aquells tant diumenges, que ens reuniem tots a la casa familiar.
    Tu com sempre al mati havies anat a comprar al mercat el peix, les salsitxes i la verdura per fer l'arròs. Era un arròs únic. Hi posaves salsitxes pel Joan, boques perquè a mi m'agradaven, pesols pen pere i conill per la mama. No se com ho feies iaia, pero cada diumenge se't passava. Era un arròs fat i passat... però renoi com ens agradava!!! Com el trobem a faltar! Encara en parlem a casa de l'arròs de la iaia Nita. Després dels postres, amb el café, treies una llauna d'atmelles i avellanes. NO tens galetes iaia? no, atmelles i avellanes... I tots hi acabàvem enganxats. Allargant la sobretaula, plegats, entre atmelles, mitgiades i olor a familia.
    Tu seies sempre a la punta i després de dinar prenies el cafe amb llet i ens gaudïes orgullosa.
    Un cop perquè no cuinesis vam encarregar una paella... Que voleu que us digui, vas exclamar.. No m'agrada gaire...

    COm t'enyorem iaia!!

    ResponderEliminar
  8. Volia escriure per felicitar-vos per la iniciativa, però m'he trobat amb el comentari de MISTERAL, i, egoista com és el ser humà, ho he portat al meu terreny: pensar que potser un dia oblidaré el nom del meu fill que està a punt de fer 6 mesos i que és el que més m'estimo d'aquest món...
    Així i tot, felicitats per la segona edició i pel bloc.

    ResponderEliminar
  9. I et busques a la cuina vella de la casa de Muro, amb set o vuit anys menys, seguint cada moviment del iaio per elaborar aquestes coques tapades. L’observes amassant la pasta amb una mica de dificultat perquè a la mà dreta li manquen tres dits. Et dóna un trosset perquè comproves la seva textura i proves d’imitar-lo. Costa més del que sembla. En un recipient de plàstic deixa una gran bola de farina treballada i una de més menuda no tant –la teva–, i les cobreix amb un drap perquè el llevat vaja fent la seva.
    Mentre espereu, t’explica com es cuina el farcit i com si desvetllara un secret, et diu que si el prepares un dia o dos abans, els ingredients i els sabors s’assentaran i, per tant, els cocotets estaran molt més saborosos. Les paraules acompanyen la cullera que t’acosta a la boca perquè comproves que allò que diu no és cap mania de vell. I arriba el moment més desitjat –i el més difícil– donar forma als cocotets. Sobre un redolinet de massa has de col·locar la justa mesura de samfaina; amb poqueta quantitat quedaria escarmentat i amb molta el pastís no tancaria bé. Doblegar la massa requereix una certa habilitat perquè no se’t trenque, però tancar-la correctament encara més. Amb el polpís dels dits has d’anar fent lleus pressions i en arribar a l’extrem has de donar-li una mena de pessic de monja, que tu mai aconsegueixes. El resultat és un pastisset en forma mitja lluna que caldrà enfornar durant alguns minuts, fins que la pasta estiga bronzejada.
    Fer cocotets requereix molta destresa, però també temps i paciència; i de menuda, ja se sap, que hi tenies tot el temps per davant, però de paciència et mancava encara un bon grapat...

    ResponderEliminar
  10. DOLORES: Me alegra un montón encontrarte aquí;
    El recuerdo de tu abuelo, es una preciosa aportación a éste sitio...
    Quisieramos ser escaparate, dónde mostrar todo el cariño de todos los que nos sentimos orgullosos de nuestros abuelos. Gracias por compartirlo.

    Un abrazo grande.




    MAMÁ ESPAÑOLA EN ALEMANIA: Muchas gracias, esperamos llenarlo bien pronto con todas vuestras historias.
    Besos :-)





    LAURA: Quin record tan bonic aquest que ens expliques; Gairebé m'ha semblat veure-la, assentadeta a la punta de la cadira, amb el cafè a les mans.

    La iaia Nita, estaria contenta de saber que encara la recordes amb tan carinyo.
    Moltíssimes gràcies per compartir-lo,

    petons





    MERCÈ: Les teves paraules expliquen molt bé, les lliçons del iaio...la sabiesa i la paciència que només els avis saben transmetre als nens, resumida en una recepta.
    Gràcies per compartir aquest bonic record...a més, m'has fet venir gana;
    no saps què donaria per tastar un d'aquests cocotets :-)

    Una abraçada.

    ResponderEliminar
  11. ROGER SIMÓ: Sense voler, m'havia saltat el teu comentari!

    M'alegro molt de trobar-te aquí, i comprenc perfectament la teva inquietut; Estàs en un moment molt dolç de la vida, en què has d'ensenyar un munt de coses al teu fill...a vegades, els anys fan que els fills hagin de tornar tota la paciència que un dia van invertir en ells, als seus pares i cuidar-los amb la mateixa devoció i estima que van rebre.

    Gràcies pel teu testimoni, gaudeix tant com puguis del teu fill!

    Un petonet :-)

    ResponderEliminar
  12. Només tinc record de la iaia i la padrina. La iaia que vivia a prop és la culpable de la meva passio per les labors, ella ens cuidava mentre els meus pares treballaven i m'ensenyava punt de creu, cadeneta, mitja...Va morir un mes abans del nostre casament i en els ultims dies quan encara tenia el cap clar va insistir en pagar els anells. La meva altra àvia, la padrina, es desvivia cada vegada que anaba a veure-la, ¡¡que bona estava la pilota del caldo!! tanco els ulls i la veig a la cuina amb l'olla al foc a l'estufa de llenya i aquella olor...el dia de la meva boda no va venir,era gran i estava malalta, quan van sortir de l'església vam anar a veure-la i no em va reconeixer.
    És trist, les persones que mes afecte els tènia no van estar en un dels dies més importants de la meva vida.
    Van ser unes dones fortes, treballadores, van patir gana, guerra i moltes penúries i a mitja vida es van quedar sense company i van seguir endavant amb la familia, ens ho van donar tot, el seu amor, la paciéncia, abraçades quan ens sagnava el genoll de les caigudes de la bici, com curaba alló...les migdiades al seu llit mentre m'explicava histories, i molt més, 15 ratlles?? és poc per explicar-ho, només puc afegir que les trobo molt en falta.

    Petons

    ResponderEliminar
  13. Avui no us puc explicar res. M'he emocionat només de recordar-los i de llegir les vostres històries.
    Petons

    ResponderEliminar
  14. MONTSE: haurem de pensar en un format per que tothom pugui dir la seva. Encara ho estem treballant. No voldríem perdre'ns res, teniu unes històries precioses. Un petó.

    PILI: tu i jo si que farem goig! he plorat en totes les històries que heu explicat. Una abraçada

    ResponderEliminar
  15. Ay! Abuela María! qué bueno que se haya atrevido a escribir este blog. Estoy segura que es con la ayuda de las dos nietas, je,je
    Un beso para todas,

    ResponderEliminar
  16. enhorabuena!!!! seguro que es un blog muy entrañable...

    ResponderEliminar
  17. Enhorabona per la vostra iniciativa.
    El record llunyà de l’àvia es dilueix pel pas dels anys. Ella era una dona nascuda el segle XIX ( va morir velleta l’any 1957) i va infantar al pare, el 1914, quan ja tenia els quaranta repicats. L’avi no el vaig arribar a conèixer.
    En vaig gaudir 12 anys. Encara la veig, bevent un gran pot de cafè, d’aquell de mitjó, i explicant les velles històries de pastors i feres imaginades del folklore del seu Pirineu natal.
    Els recordo a tots dos emmarcats en una gran i vella fotografia dels anys 20,presidint el menjador de casa, ell amb mirada severa, i ella amb l’esguard viu d’una dona espavilada.

    ResponderEliminar
  18. ALBERICH: tan de bo aquest blog serveixi per allargar els records que tenim dels nostres avis, perquè mentre hi siguin viuran en nosaltres. Et donem al benvinguda.

    ResponderEliminar
  19. MELOENVUELVE: deben ser cosas de la edad, pero te he saltado a ti también. Menos mal que la gente mayor tiene siempre a los jóvenes a su alrededor. Se mejora mucho su vida. Un beso, bienvenida.

    METAMORFOSIS: bienvenida. ¿Tú recuerdas algo bonito que contarnos?

    ResponderEliminar
  20. Porque hacías tortas de tomate y te ponías siempre pendientes. Porque cuando éramos novios corrías las cortinas después de comer. Porque me contabas secretos de amor y valentía. Porque cuando me dabas un beso siempre eran diez. Porque no te gustaban los vaqueros pero sonreías, porque arreglarse y estar guapa era una forma de estar en el mundo para ti. Porque te hacía sufrir si fumaba y me decías que no te podías dormir. Porque tus manos eran las más suaves que nunca podré tocar. Por tu gesto de desagrado cuando hacía las cosas mal. Porque sólo mirándome me querías. Porque mirándonos nos queremos las dos.

    ResponderEliminar
  21. ANÓNIMO: Gracias por compartir un poco de tus recuerdos con nosotras y por resumir tanto, en tan poco sitio.
    Nos alegra leerte aquí...

    Un fuerte abrazo.

    ResponderEliminar
  22. Bendito Abuelo.
    No sé si te recordaré en el futuro. Mi mamá y la yaya me hablan mucho de ti y me enseñan fotos. De hecho, casi cada día pregunto por ti al entrar en casa de la yaya.
    De momento... aún recuerdo tu alegría. Eso era lo que mejor te definía. Eras alegre. Antes de entrar en casa, ya sabíamos que venías porque te oíamos silbar en el ascensor...
    Durante mi primer año de vida, el único que realmente pudiste disfrutarme, antes de que el bicho se hiciera hueco, lo que mejor hacías conmigo era pasear. También era lo que más te gustaba hacer a ti.
    Nadie mejor que tú para manejar el carro. Los días de invierno, tu opción favorita era la estación de Atocha. Y a mí el jolgorio me gustaba tanto que si no iba sonriendo, era porque me había quedado dormida...
    En verano, preferías el parque, siempre buscando la sombra para que yo fuera cómoda.
    Contigo monté la primera vez en metro. Me encantó. Siempre me hacías sonreir.
    Eras puntual. Durante 8 meses, me recogías a las 8 menos diez (o a las 8, que mamá siempre se retrasaba) para que la yaya y tú me cuidarais mientras ella trabajaba. Era tu rol. Paseador y recogedor.
    Fuiste tú el que me cantaba cosas más alegres y variadas. Es muy posible que la música me guste tanto como a ti...
    Me entristece un poco crecer de ahora en adelante sin ti... pero bueno, sé que le estarás enseñando todas esas cosas a mi herman@, que estará encantad@ teniéndote cerca...
    Sé que estás en el cielo porque mami me lo ha explicado... y aunque ella me dice que no podemos verte... si aprieto fuerte los ojos, me parece ver tu sonrisa clara...
    Un beso, yayo Víctor.

    ResponderEliminar
  23. *MadreYMas: puedo imaginar cuánto te ha costado escribir estas palabras tan bonitas. Iremos publicando vuestros comentarios, son testimonios preciosos y llenos de cariño. El recuerdo de tu padre vivirá en ti, y tu hija sabrá que fue importante. Un beso grande, y gracias por atender mi petición.

    ResponderEliminar
  24. MadreYMas, gracias por escribir esas palabras. El yayo de tu hija nunca dejará de ser yayo, el paseador y recogedor oficial, porque tú nunca dejarás que recordárselo. Y, aunqeu pasen los años y Criatura crezca sin su compañía, sabrá perfectamente que la estrella que más brilla en el cielo se la regala su abuelo todas las noches, y la esencia del cariño que se tenían perdurará en el corazón de tu niña, y en el tuyo.
    Biquiños, y perdona si me meto donde no me llaman.

    ResponderEliminar
  25. Ultimament senc com els anys van deixant la seua petjada, note com el temps passa i les persones canvien, però tú continues així com sempre, rebent-nos amb el teu somriure, feliç de reunir-nos a tots cada diumenge i preparar-nos algún dolcet, de fer-nos riure amb les anècdotes de sempre, d'aconsellar-nos, de recolzar-nos en els moments més baixos... Estic segura de que el dia en que ja no pugues seguir amb nosaltres ens va a faltar la meitat de la vida perquè tú no eres gran, eres immensa!
    Dedicat de tot cor a la meua avia Conxeta.

    ResponderEliminar
  26. SARA: no perdis mai l'ocasió de dir-li totes aquestes coses boniques mentre la tinguis. I dóna-li una abraçada ben forta de part nostra

    ResponderEliminar
  27. Molt bona nit Sra. Maria,

    15 línies em queden curtes per parlar dels meus avis, però ho intentaré.

    La Rosa i el Pere: La Iaia Rosa va viure mooolts i molts anys, 94. Era una àvia peculiar, xerradora i culta, amb un caràcter increïblement fort i emprenedor. És una font inspiració. De l'avi Pere pobre, gairebé no en tinc records, va morir quan jo tenia tres anys. Només en recordo la intensa olor de puro i veure'l com s'adormia al sofà després de dinar.

    La Lupe i el Damian: De l'avi Damian en canvi en tinc innombrables records, va ser com un segon pare per mi. En tots els sentits. Era seriós i amb una presència que imposava, però en la darrera etapa de la seva vida, va girar com un mitjó i es va tornar un home tranquil i afable a qui tot li anava bé. I de la Lupe, què puc dir-ne...l'estimava tant i tant. I la noto tant a faltar...aquesta setmana he fet els anys i m'ha sabut molt greu no poder estar amb ella...

    Fa uns quants mesos vaig dedicar-li dos posts a la Iaia Lupe al meu bloc, un quan va fer-nos uns individuals per a les nenes, i l'altre quan va deixar-nos.

    http://apanona.blogspot.com/2010/10/lupes-crafts.html

    http://apanona.blogspot.com/2011/01/canalons-de-la-lupe.html

    Moltes gràcies Sra. Maria per deixar-me compartir amb vostè aquestes línies. Els avis han estat enormement importants en la meva vida i els enlloro. Però el que més greu em sap és que ma filles no han pogut conèixer el seu avi Pere, el meu pare.

    Una abraçada enorme i a reveure.
    Ben atentament,

    Apanona

    ResponderEliminar
  28. APANONA: gràcies per intentar limitar les paraules referides als teus avis. Et deixem fer trampa, i esciure'n 15, de cada avi, si vols. Acceptes el tracte? una abraçada

    ResponderEliminar
  29. Uaaau! Moltes gràcies! ^.^ Però potser és massa no? Sabeu què, em centraré amb l'avi Damian. Ho penjo aquí de nou?

    ResponderEliminar
  30. De petita els meus pares tenien una botiga a la ciutat veïna. Els horaris impossibles feien que passés molt temps al mas dels avis. Era un mas força gran i per a un nen era un lloc ideal per créixer: animals de granja, gats, gossos i un munt de racons i raconets per viure-hi mil aventures.

    En recordo especialment els estius calurosos en què campava pel mas tot el dia només en calcetes i descalça, mig salvatge. L'avi Damian trafiquejava tot el dia fent una cosa o altra a l'hort, amb els animals, els arbres fruiters.... Sempre duia posat un barret tipus panamà i una samarreta "imperi" blanca. Era un home físicament contundent, de posat seriós i poc parlador. Amb els néts però era diferent i tot i no ser canaller, era molt pacient i sempre ens tenia llesta una frase, un joc de mans o una cantarella.

    Un dels records d'estiu més especials que tinc amb l'avi és de quan jo devia tenir uns 5 anys en què va preparar-me una tomaca de l'hort. La recodo molt grossa, verda i vermella. La va obrir per la meitat, hi va posar una mica de sal i ens en vam menjar una meitat cada un, a mossegades. La vaig trobar taaaant bona! Encara avui, quan sento la intensa i aspra olor de tomaquera, em transporta increïblement en aquell dia d'estiu tant especial amb l'Avi Damian.

    ResponderEliminar
  31. APANONA: Uns records preciosos, els teus! Quin lloc tan especial per créixer i aprendre coses; M'imagino el sabor d'aquell tomàquet...segur que debia ser deliciós :-)

    Gràcies a tu, per compartir-ho i per fer-me somriure!

    ResponderEliminar
  32. Queridos abuelos:

    Hace unos años (pocos) que ya no estáis. Físicamente. Yo me acuerdo de vosotros todos los días. Paso cerca de vuestra casa cada vez que llevo a las niñas al cole y siempre que paso por ahí tengo unos segundos para acordarme de vosotros. De lo felices que nos hicísteis a los que tuvimos la suerte de estar cerca de vosotros, y no sólo a la familia, que esto parece que tiene menos mérito. A todos.

    Recuerdo vuestro espíritu tan joven, vuestras ganas de vivir, vuestro sentido del humor, lo que os queríais. A veces me sorprendo a mí misma riéndome por algo que hacíais y otras veces me pongo triste por que no estáis ya. Querría enseñaros lo preciosas que están las niñas. Sé que os encantaría ver lo que he hecho con ellas. Aldara conoció a su "bisyaya" y de vez en cuando me pregunta por ella. Mi abuela la adoraba. Mi abuelo no llegó a conocerla y bien que me pesa.

    Os quiero. Os quiero mucho. Hicisteis mi niñez muy feliz y recuerdo que cuando me enfadaba con mis padres quería ir con vosotros :). Érais tan especiales... tan vitales. Me siento una persona tremendamente afortunada por que la vida me haya puesto personas como vosotros en mi camino.

    Cuando nació mi hija no quise que a mi madre la llamáramos yaya porque para mí yaya y yayo sólo hay unos. Desde que es abuela, mi madre es la Nana, y mi padre es el Abu... Los yayos seguís siendo vosotros. Sabed que vuestra hija está siendo tan buena abuela como lo fuisteis vosotros, y que seguro que deja una huella en mis hijas como la vuestra mora en mí. Aunque eso ya lo sabéis, seguro.

    Os quiero. Os quiero muchísimo. Y no importa que no estéis, esto no va a cambiar.

    ResponderEliminar
  33. En diciembre estaba embarazada de 7 meses cuando lo que ya toda la familia sabiamos me lo confirmo el medico, tu madre tiene alzheimer dijo.
    a los tres dias yo tenia una ecografia y me dijeron que la niña que esperaba venia pequeña que me tenia que tranquilizar y hacer reposo..........para mi era imposible, no podia dejar de llorar.Asi hasta que el 22 de enero nacio mi niña, preciosa, pequeñita pero preciosa.
    Paso 17 dias ingresada en neonatos hasta que cogio el peso suficiente; desde entonces casi todos los dias voy a ver a mi madre con mi niña para que no se le olvide. Poco a poco yo se que los recuerdos se van desvaneciendo, el otro dia ya no sabia que mi niña era su nieta.
    Me da mucha pena que yo no disfrute de mi abuela, que mi niña tampoco lo va a poder hacer, pero lo que si puedo hacer es disfrutar todo lo que me queda de hija y hacer que ella ejerza un poquito de abuela.

    ResponderEliminar
  34. Ja tenim el vostre meravellós llibre!!!!

    El meu fill (2) té una padrina molt jove (56) i uns padrins molt vellets (80), i per desgràcia no ha pogut conèixer a mon pare.

    Ara ens toca cuidar als padrins més grans que estan fotudets de salut, però bé en general.
    Sempre que podem, els fotopgrafio junts per a què tingui un record quan li faltin.

    ResponderEliminar
  35. Miraboires: moltíssimes gràcies. Gaudiu-vos tots, és el millor que tindreu mai.

    ResponderEliminar
  36. Abuela, la echo de menos, todos los días. Hace unos años que te se fue, y aún hoy levanto el teléfono para llamarla pensando en que tengo que contarle lo que me acaba de pasar. La quiero ahora más que antes, porque creo que ahora la comprendo mejor. Gracias por haberme ayudado a elegir mi primer sujetador, gracias por enseñarme a llevar medias también en las bodas de verano. Gracias por la receta de las croquetas, de la ensaldilla rusa, de las lentejas y del brazo de gitano. Nada de esto me sale como a usted, pero lo intento. Perdóneme todas las veces en las que me podía mi poca paciencia, mi mala leche de adolescente y, como usted decía, mi mal gerol. Pero sobre todo perdóneme por no haber estado más con usted, no haberle dicho todos los días mil veces lo mucho que la quiero y la admiro. Lo guapísima que era usted, que con ochenta tacos la gente aún se lo decía, y usted aún se ponía colorada. Es una putada tener una abuela guapa y ser como un orco de Mordor, pero por las mañanas cuando me peino, la veo a usted en esa onda rebelde y torticera que me ha dejado de herencia, y ya no me aliso el pelo. Y me encanta, porque si alguien me pregunta si es de peluquería, ya tengo excusa para hablar de usted un rato largo. Me guardo la colección de cuentos que me contó para repetírselos a los niños, y me reservo el derecho de usar a Camuñas y a Toloi y Pata Larga, en lugar de al vulgar Hombre del Saco. Me guardo su historia de amor con el abuelo, y esa es mía para mi. Me guardo la blusa negra de lunarcillos blancos que llevó en el Bautizo de mi hermano, la foto que se hizo con dieciseis años y el pelo corto, el recuerdo de lo perfectos que eran sus pies y me guardo esa carcajada explosiva que usted tenía cuando algo le hacía gracia de verdad. Me declaro poseedora de sus chascarrillos, de su forma de criticar a diestro y siniestro, de sus manías de limpieza, de su sana costumbre de dormir sin ropa interior, de sus ojos vivaces y rápidos ante lo ordinario y lo extraordianrio. Me reservo el uso de la bufanda por casa, desde el mes de Septiembre al de Mayo, por si acaso las anginas. Practico la siesta de después del desayuno los domingos, como hacía con usted, soy escéptica con todo, pero creo en la buena gente. Como mucha fruta que es lo mejor para el cutis, y me doy todas las noches a los pies con la piedra pómez.
    Aún no se decir que no, ni tener paciencia, ni saber tragarme un sapo con una sonrisa, como hacía usted.
    Aún no tengo hijos. Pero cuando lleguen les hablaré de usted, les enseñaré su foto, y les dejaré muy claro que a usted hay que dirigirse con el usted, no con el tu. Como pienso seguir haciendo yo, hasta que usted me de permiso para tutearla, si es que me lo da. que eso también me lo enseñó, las formas son las formas.
    No me deje sola, que sabe que soy un desastre, necesito de vez en cuando una zurrilla con la vara verde de avellano.
    Y no se enfade, que ya lo se, esta misma tarde me pongo y me retoco las cejas, que las tengo asilvestradas.
    Cuídese y cuídeme.

    ResponderEliminar
  37. P.D. Se me olvidaba, gracias por llevarme al cole y recogerme, y cargar con la bolsa del ganchillo para que yo me creyera que se quedaba fuera esperándome. Gracias. Me voy a doctorar, por cierto. Ya la aviso cuando lea la tesis, a ver si me dice usted como me tengo que vestir.

    ResponderEliminar
  38. Bonita: tu agradecimiento es su premio por haberte enseñado tantas cosas. Felicidades

    ResponderEliminar

¿Nos cuentas un cuento?

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...