Cuando supe que ibas a morir, no era más que una niña en plena lucha interior por aceptar los cambios de su cuerpo. Y ya no podría seguir contigo. Nunca. Con todo el peso que tienen esas cinco letras: NUNCA.
Los últimos aleteos de mi niñez apagaron su luz de golpe. Ni siquiera sabía las tristes consecuencias que iba a tener para nuestra familia tu fallecimiento y, aún así, yo ya sentía tu ausencia como un lastre que anudaba mi garganta y me impedía tragar.
Mi madre se sentó con mi hermana Maite y conmigo en las escaleras del jardín cuando anocheció el día que te fuiste.
-¿Veis esa estrella, la que tiene más luz? -dijo señalando lo que ahora reconozco como Marte-. En esa estrella está ahora vuestro abuelo. Siempre que le necesitéis estará allí.
Jamás una estrella me había parecido tan preciosa y tan lejana. Y sabiendo dónde buscarte, me aferré a tu compañía. Aprendí a compartir contigo todo lo que me ha pasado. El poder de tu amor me ha dado cobijo desde entonces. Los primeros años salía de madrugada a la terraza a estudiar, y te pedía que me mandaras suerte. Y funcionaba. Has sido siempre el primer copiloto cuando conduzco, y alguna vez habría jurado que pisaste el freno por mí.
Encontré un hombre con una bondad casi igual a la tuya, y sentí cómo tomaste la mano que dejaba libre mi padre camino hacia el altar. Cuando me pasaban cosas malas, me acurrucaba en tu regazo imaginario, hasta que reunía la fuerza suficiente para combatir mis miedos.
Lo segundo que pensé en cuanto vi a mi hijo mayor es cuánto me hubiera gustado veros juntos.
El poder del amor... el poder de tu amor, sin duda, hizo que mi hijo pequeño, el delfín, porque no deben haber más niños, naciera el mismo día que tú, el 15 de junio.
A ellos les hablo de ti, y creo que también pueden sentir tu compañía y protección y el influjo de tu bondad.
Il.lustració Carme Sala (Tots els drets reservats)
Espero que seas, también para ellos, la estrella que les guíe.
Para mi abuelo José.
Ana Bergua, Sant Jordi 2011

(Gràcies per dibuixar exactament allò que havia imaginat, però molt millor, Carme.
A ell li hauries agradat, també.)
EL PODER DE L'AMOR
Quan vaig saber que et mories no era més que una nena en plena lluita interior per acceptar els canvis del seu cos. I ja no podria seguir amb tu. Mai més. Amb tot el pes que tenien aquestes dues paraules: MAI MÉS. L'últim alè de la meva infantesa es va estingir de cop. Tot i no saber les tristes conseqüències que duria a la nostra família el teu desenllaç prematur, jo ja sentia la teva absència com un pes anusat al meu coll i que m'impedia engollir.
La mare es va asseure amb la Maite i amb mi a les escales del jardí quan es va fer fosc el dia que ens vas deixar.
-Veieu l'estrella, la que té més llum?- va dir, assenyalant un punt que ara sé que és Mart.- En aquell estel és ara el Iaio. Sempre que el necessiteu, hi serà.
Mai un estel m'havia semblat tan preciós i llunyà. I sabent on trobar-te, em vaig abraçar a la teva companyia. Vaig aprendre a compartir amb tu tot el que m'ha passat. El poder del teu amor m'ha abrigat des de llavors. Els primers anys, sortia de matinada a estudiar, i et demanava que m'enviéssis sort. I funcionava. Has estat sempre el primer copilot quan condueixo, i hauria jurat, alguna vegada, que vas petjar el fre per mi.
Vaig trobar un home amb una bondat com la teva, i vaig sentir la teva ma agafant la que deixava lliure el meu pare camí de l'altar. Quan em passaven coses dolentes, m'arraulia a la teva falda imaginària, fins que reunia la força suficient per combatir la por.
La segona cosa que vaig pensar quan vaig veure el meu fill gran va ser quant m'hauria agradat veure-us plegats. El poder de l'amor... el poder del teu amor, sense cap mena de dubte, va fer que el meu fill petit, el delfí, perquè no hi ha d'haver més nens, neixés el mateix dia que tu, un 15 de juny. A ells els parlo de tu, i penso que també poden sentir la teva companyia i protecció, i la influència de la teva bondat.
Espero que siguis, també per ells, l'estel que els guíi.
Al meu iaio Josep.
Ana Bergua. Sant Jordi 2011