Cocotets de la Mercè

Il.lustració Carme Sala (Tots els drets reservats)

I et busques a la cuina vella de la casa de Muro, amb set o vuit anys menys, seguint cada moviment del iaio per elaborar aquestes coques tapades. L’observes amassant la pasta amb una mica de dificultat perquè a la mà dreta li manquen tres dits. Et dóna un trosset perquè comproves la seva textura i proves d’imitar-lo. Costa més del que sembla. En un recipient de plàstic deixa una gran bola de farina treballada i una de més menuda no tant –la teva–, i les cobreix amb un drap perquè el llevat vaja fent la seva.

Mentre espereu, t’explica com es cuina el farcit i com si desvetllara un secret, et diu que si el prepares un dia o dos abans, els ingredients i els sabors s’assentaran i, per tant, els cocotets estaran molt més saborosos. Les paraules acompanyen la cullera que t’acosta a la boca perquè comproves que allò que diu no és cap mania de vell. I arriba el moment més desitjat –i el més difícil– donar forma als cocotets. Sobre un redolinet de massa has de col·locar la justa mesura de samfaina; amb poqueta quantitat quedaria escarmentat i amb molta el pastís no tancaria bé. Doblegar la massa requereix una certa habilitat perquè no se’t trenque, però tancar-la correctament encara més. Amb el polpís dels dits has d’anar fent lleus pressions i en arribar a l’extrem has de donar-li una mena de pessic de monja, que tu mai aconsegueixes. El resultat és un pastisset en forma mitja lluna que caldrà enfornar durant alguns minuts, fins que la pasta estiga bronzejada.

Fer cocotets requereix molta destresa, però també temps i paciència; i de menuda, ja se sap, que hi tenies tot el temps per davant, però de paciència et mancava encara un bon grapat..

Los cocotets de Mercè

Y te buscas en la vieja cocina de la casa de Muro, con siete u ocho años menos, siguiendo cada movimiento del yayo para elaborar estas cocas tapadas. Le observas amasando la pasta con un poco de dificultad, porque le faltan tres dedos en la mano derecha. Te da un trocito para que compruebes la textura, y tratas de imitarle., Cuesta más de lo que parece. En un recipiente de plástico deja una gran bola de harina trabajada y una de más pequeña, no tanto, la tuya, y las cubre con un paño para que la levadura vaya haciendo su labor.

Mientras esperáis, te explica cómo se cocina el relleno, y como si revelara un secreto, te cuenta que si lo preparas uno o dos dias antes, los ingredientes y los sabores se asientan, y, por tanto, los "cocotets" estarán mucho más sabrosos. Las palabras acompañan la cuchara que te arrima a la boca para que compruebes que lo que te dice no es ninguna manía de viejo. Y llega el momento más deseado, y el más difícil: dar forma a los "cocotets" Sobre un ruedo de masa tienes que colocar la justa medida de pisto; con poquita cantidad, quedaría escarmentado, y con mucha, el pastel no cierra bien. Doblar la masa requiere una cierta habilidad, para que no se rompa, pero cerrarla correctamente, todavía más. Con la yema de los dedos debes ir presionando levemente, y al llegar al extremo tienes que dar un pequeño pellizco de monja, que tú nunca consigues. El resultado es un pastelito en forma de media luna que habrá que meter en el horno unos minutos, hasta que la masa esté bronceada. 


Hacer "cocotets" requiere mucha destreza, pero también tiempo, y paciencia; y de paciencia aún te faltaba un montón.

Mercè